By Marc Español – Directa –
Era jornada de proves al camp de futbol del club egipci Petrojet, establert a la ciutat portuària de Suez. Mina Samir, un jove de 17 anys, evoca aquell dia i recorda com es lligava les apreciades botes grogues amb il·lusió i nervis a parts iguals. Conegut com el Barça egipci pels colors blaugrana que llueix la seva samarreta, el Petrojet és el club de la companyia petroliera egípcia i s’ha mantingut durant les últimes cinc temporades en la categoria reina del futbol nacional masculí, a la qual Samir, com tants egipcis, anhelava competir algun dia.
En acabar les proves, el jove sabia que li havien anat bé, però era el torn de l’entrenador, que havia de seleccionar tres jugadors de cada un dels equips que s’havien format per a jugar aquell dia. “El de les botes grogues, fes un pas endavant i digues el teu nom”, recorda que va cridar el seleccionador. Complir el somni semblava una qüestió de minuts. “Mina Samir”, va replicar-li el jove després d’avançar-se als seus companys. “No em referia a tu”, va corregir l’instructor després d’un moment de silenci, “em referia al del costat”. En girar-se, però, Samir no va tardar a adonar-se que l’entrenador no s’havia confós. A diferència d’ell, el nou jugador vestia unes botes indubtablement negres.
En el cas del germà de Mina Samir, la història no va ser gaire diferent. Paul Samir acabava de finalitzar les proves amb l’Ittihad d’Alexandria, el tercer club més popular del país, i havia estat un dels afortunats a ser seleccionat. El seu nom, però, el tornaria a delatar. “Com et dius?”, li van preguntar. “Paul Samir”. “Podria ser Mustafa Ibrahim?”, li van etzibar davant del seu desconcert. El jove, irritat, va marxar, i va decidir penjar les botes al cap de poc temps.
Lluny de tractar-se d’una família amb mala fortuna, els Samir són dos casos més de cristians que han vist com la seva trajectòria futbolística en clubs d’Egipte, un país d’aclaparadora majoria musulmana, s’ha vist frenada i bloquejada per la seva religió.
Fruit d’aquesta marginació estructural dels cristians en els clubs egipcis, d’entre els 540 jugadors que figuren a les files de les principals esquadres del país, només s’hi compta un sol cristià copte (el 0,1%), segons el còmput que duu a terme l’organització Solidaritat Copta, establerta als Estats Units. Una representació poc realista d’un país on el 10% de la seva població professa el cristianisme.
Com a reflex d’aquesta manca d’oportunitats, no és gens estrany que la selecció egípcia de futbol, que ha participat enguany al Mundial després de 28 anys sense fer-ho, només compti amb jugadors musulmans a les seves files. Aquesta condició reforça el cada cop més freqüent àlies de l’equip: sajedein –els que es prostren–, en referència al fet d’agenollar-se per reverir Déu que fan les musulmanes en resar; un acte que l’estrella de la selecció i jugador del Liverpool, Mohamed Salah, ha fet famós arreu d’Europa per celebrar així els seus gols.
Així mateix, també a la delegació egípcia que va participar l’any 2016 als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro (Brasil), l’afició copta va brindar per la seva absència.
Alternativa unitària
Coneixedor de la importància que té el futbol per a la societat egípcia i en un intent de pal·liar el problema, Mina Bendary, un jove de només 23 anys, va fundar l’any 2015 a Alexandria l’acadèmia Je Suis (“Jo soc” en francès) per oferir a jugadors coptes l’oportunitat que se’ls nega en altres estadis.
Tot i que als equips dels clubs els cristians són majoria –una acció positiva que Bendary assegura que mantindrà per ara–, l’objectiu de l’acadèmia implica vertebrar una proposta cohesionadora que la diferenciï de la resta de clubs, motiu pel qual a les seves instal·lacions es poden veure també jugadors musulmans compartint vestidor amb els coptes.
“El Maged, un amic del Bendary, em va trucar un dia i em va parlar d’aquest equip, i vaig decidir venir i jugar amb ells”, comenta Abdulrahman, de 25 anys. “L’atmosfera és agradable, les instal·lacions són bones i l’equip de l’acadèmia és molt bo, així que em va agradar”, explica sobre les raons que el van portar a quedar-s’hi. I remarca: “Aquí no ens fixem [en si algú és cristià o musulmà], juguem com si fóssim una sola persona”.
Amb l’objectiu d’evitar que el remei del problema quedi emmarcat només en iniciatives com la de Je Suis, Solidaritat Copta va presentar una queixa a la FIFA quan va arrencar el Mundial en què denunciava la fràgil situació actual i els demanava que s’asseguressin que el 10% de jugadors dels equips juvenils egipcis fossin cristians.
D’aquesta manera, l’organització recollia el guant llançat en una entrevista pel famós jugador nacional Ahmed Hossem, conegut com a Mido, que també demanava la implementació de la mateixa quota. “A Egipte tenim un gran nombre de racistes i ni tan sols se n’amaguen”, va etzibar l’exjugador de l’Ajax, el Marsella i la Roma. “Té cap sentit que al llarg de la història del futbol a Egipte només hi hagi hagut cinc jugadors cristians [competint] al màxim nivell?”, preguntava retòricament: “Això es deu en bona part a l’actitud racista d’alguns entrenadors”.
Un cas paradigmàtic és el de Hassan Shehata, exentrenador de la selecció egípcia entre el 2004 i 2011, que, en unes declaracions a la premsa, presumia del seu criteri de selecció. “Si un jugador no [és pietós], mai el seleccionarem per molt potencial que tingui”, arrencava, “sempre busco que els qui portin la samarreta d’Egipte estiguin en bones condicions amb Déu.”
Discriminació transversal
Per a Solidaritat Copta, l’absència de cristians en els equips de futbol nacionals és el reflex d’un problema que va més enllà de l’esport i que afecta cada vegada més aspectes de la societat. “Parlem de la islamització dels esports però veiem que [el procés] té lloc arreu”, es lamenta Griffin. Una dinàmica que afecta totes les minories religioses però que fa de la cristiana el cas principal per ser la més nombrosa.
Degut a la sensibilitat política de la qüestió, la informació disponible sobre la discriminació estructural que pateix la comunitat copta a Egipte és escassa, un fet que es veu agreujat per la manca de suport institucional per intentar revertir el buit. Tanmateix, iniciatives impulsades per organitzacions de la societat civil i centres d’investigació constaten que aquest tipus de greuges són transversals i adopten formes diverses.
Segons un recompte dut a terme per la investigadora Mariz Tadros, la majoria d’incidents de violència sectària ocorreguts entre el 2011 i el 2012 es van desencadenar
a causa de la construcció d’esglésies; una raó seguida de ben a prop per aquells enfrontaments originats per relacions amoroses o sexuals entre una persona cristiana i una de musulmana. Estudis posteriors elaborats per la Iniciativa Egípcia pels Drets de les Persones (EIPR), una organització capdavantera en la defensa dels drets humans, i Eshhad (“Testimoni”), un centre que documenta atacs sectaris contra minories religioses a Egipte, han arribat a conclusions similars a les de Tadros, per bé que també destaquen atacs desencadenats per expressar opinions sobre la seva fe o per conversions religioses.
Més enllà d’aquest tipus de violència física, que es troba en augment, la discriminació de la ciutadania copta també es filtra en altres àmbits com les institucions de l’Estat, el sistema educatiu i el mercat laboral, on l’escassetat d’oportunitats o les dificultats per a la comunitat són igualment freqüents.
Així, l’any 2016, Eshhad evidenciava que des de 1983 no hi ha hagut cristians entre els oficials d’alt rang de l’exèrcit nacional, i denunciava que només uns pocs cristians es comptaven entre els cossos judicial i legislatiu, l’estructura de govern i la cúpula de l’executiu del país.
En el sector educatiu, i segons els informes internacionals de llibertat religiosa elaborats pel Departament d’Estat dels Estats Units els anys 2016 i 2017, cap dels presidents de les universitats públiques egípcies és cristià i pocs d’ells ocupen els càrrecs de degà o vicedegà. Alhora, l’any passat va ser la primera vegada que la prestigiosa universitat pública d’Al-Azhar va admetre un estudiant no musulmà, per bé que les negatives a acceptar estudiants o treballadors cristians en institucions del sistema educatiu públic segueixen produint-se.
En els petits tres camps de futbol amagats pels carrerons d’Alexandria en què Je Suis celebra religiosament els seus entrenaments cada diumenge i dijous, rectificar la lògica sectària que afecta Egipte sembla més senzill. “Aquí no hi ha cap problema [perquè] tots som germans”, sosté Abdulrahman, “i tota aquesta història de cristians i musulmans és fruit d’un plantejament erroni”. “Quan algú necessita un cop de mà, l’últim que ens importa és la seva religió”, segueix, “així de senzill”.
_______________________